L´Espai Ermengol, situat al centre històric de la Seu d’Urgell, acull el museu de la ciutat i l´oficina de turisme.

L’equipament té l’objectiu de conservar i presentar la col·lecció municipal, difondre el patrimoni i el llegat històric, i promoure la cultura i el turisme a l’Alt Urgell.

El museu està estructurat en quatre exposicions, tres de permanents i una de temporal.  D’una banda es presenten els elements més significatius de la història de la Seu i la vinculació passada i present, de la Seu i comarca, com també el patrimoni natural a més de promocionar el món del formatge.  A la tercera planta hi ha una sala d’exposicions temporal que té com a objectiu dinamitzar el museu i ampliar la seva tasca de comunicació cultural.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

Disposa d’una de les principals col·leccions d’art religiós de Catalunya, particularment ric pel que fa a l’època medieval, amb peces cabdals dins del seu estil com ara el Beatus de la Seu d’Urgell o el retaule d’Abella de la Conca, així com altres obres de gran interès com la urna de plata de Sant Ermengol, una de les tres màximes expressions de l’orfebreria barroca catalana.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

El Museu de les Trementinaires va obrir les portes l’any 1998 per recollir el record d’un ofici que practicaven algunes dones que vivien a la vall de la Vansa (Alt Urgell).

El museu ocupa la planta baixa de l’edifici de l’Ajuntament de Tuixent. Els materials exposats es reparteixen per dues sales. En la primera, hi ha representada una cuina d’una llar d’una trementinaire on s’hi poden observar elements de l’aixovar domèstic i els estris bàsics que utilitzaven aquelles dones. En la segona sala hi ha representat un racó de les golfes amb plantes assecant-se. Hi ha també uns maniquís que mostren com anaven vestides les trementinaires durant els viatges. Per les parets d’aquesta habitació es mostren fotografies per explicar el procés d’obtenció de la trementina i unes vitrines on s’hi mostren objectes que usaven en la seva tasca de recol·lecció de plantes i preparació d’ungüents medicinals.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

El Museu de la Vinya i el Vi s’ha obert al públic l’any 2006 a Pont de Bar (Alt Urgell). Aquest municipi està situat a la part nord-oriental de la comarca. Té uns 170 habitants i comprèn els pobles d’Aristot, Bar, Castellnou de Calorze, Toloriu i Pont de Bar.

El museu està situat a l’entrada del poble en una antiga borda de dues plantes. La planta a peu pla és una petita sala rectangular a la paret de la qual hi ha tres plafons amb textos i imatges. Un està dedicat als aspectes històrics del conreu de la vinya a la comarca, als estralls que va originar la plaga de la fil·loxera a finals del s. XIX i al canvi econòmic que va comportar aquesta crisi. El segon plafó analitza les característiques del cep, els empelts, la varietat de raïm, etc. El tercer mostra el procés d’obtenció del vi on hi destaca un dibuix de Garcia Quera, que serveix per entendre com es realitzava aquesta activitat a Pont de Bar. Al mig de l’estança hi ha una vitrina on s’hi exposen objectes relacionats amb la vinya i el vi (aixetes i eines per al cultiu).

A la planta baixa s’ha representat un celler amb alguns elements bàsics: vixell, bocois, somals, ampolles, etc. També hi ha dos plafons explicatius. En un hi ha un dibuix ben gran on s’hi observa l’activitat en un celler. Hi ha també fotografies de premses i estris relacionats amb l’obtenció del vi. L’altre plafó està dedicat al consum: mesures de vi, remeis casolans, alimentació… En aquesta planta també hi ha una vitrina on s’hi mostren elements relacionats amb el refranyer popular sobre el vi.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

El Museu de l’Acordió està ubicat a Arsèguel (Alt Urgell). L’exposició ocupa la planta baixa i el soterrani d’un edifici que s’ha aixecat aprofitant l’espai conjunt de dues cases antigues del poble. A l’estança que es troba a peu pla hi ha diverses vitrines encaixades a la paret i protegides per vidres on s’hi poden observar: instruments precursors que també produeixen el so per vibració de llengüetes (armònica, orgue de boca, guimbardes, sac de gemecs, etc.); un acordió desmuntat en el qual es poden observar els elements que el constitueixen; una col·lecció d’acordions diatònics francesos i italians que eren els d’ús habitual entre els músics del Pirineu; els acordions de dos dels instrumentistes més populars (Josep Jordana, el Comare, de Toloriu, i l’Esteve Tarrés i l’Estevet Sastre, de l’Alzina d’Alinyà); una col·lecció d’acordions procedents de diversos països europeus i uns exemplars de concertines angleses. Per les parets s’hi exposen fotografies de músics coneguts de les comarques muntanyenques i grups d’acordionistes.

A l’estança inferior s’hi accedeix per una escala interior. Aquí també hi ha diverses vitrines on s’hi exposen: bandonions, un instrument de la família dels acordions que, malgrat ser originari d’Alemanya el van popularitzar els tanguistes a Sudamèrica, especialment a Argentina i Uruguai; melodions, un altre instrument també del mateix grup; acordions de Rússia i altres països de l’Europa de l’est; acordions de joguina, etc. Exposada a terra hi ha una bateria amb els seus complements. A les parets, com en el pis superior, s’hi poden veure fotografies d’acordionistes del Pirineu.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

Arsèguel és un poble petit (uns cent habitants l’any 2000) de la comarca de l’Alt Urgell. Gairebé tota la població es concentra dalt d’un turó, als peus de la serra del Cadí, però a baix a la vall, al costat del Segre i el pont que serveix per travessar-lo, hi ha un petit nucli amb algunes cases conegut com a Pont d’Arsèguel. En aquest punt s’hi va edificar a principis del segle XX una fàbrica de llanes que ha funcionat a ple rendiment fins fa poc temps. Actualment, és un espai obert al públic on s’explica el procés de producció artesana dels teixits de llana.

Les instal·lacions consten de dos edificis. El principal té la teulada de dos vessants, tres plantes i golfes i va ser construït de pedra. Annexionat perpendicularment i al darrere, hi ha un altre edifici de dues plantes que acull la maquinària tèxtil. Les dues construccions estan al costat del riu perquè uns metres més amunt es desvia un petit canal que condueix l’aigua per fer moure la maquinària hidràulica de la fàbrica.

En una planta subterrània hi ha, d’una banda, el taller de manyeria i fusteria que feien servir els responsables del manteniment, i de l’altra, la sala de preparació de la filatura, amb una rentadora de llana i les diverses cardes. En una caseta a l’exterior i encara a un nivell més inferior, hi ha les turbines que proporcionaven el moviment per fer moure les màquines.

A la planta baixa hi ha els espais domèstics de la família i un petit taller amb els estris i utensilis per confeccionar mitjons de llana.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

L’Antiga Farinera de Montferrer està situada en el municipi de Montferrer i Castellbò. Aquest terme és el més extens de la comarca i s’ha format modernament el 1970, a partir de l’annexió dels antics pobles d’Aravell i Castellbò, tot i que la capitalitat del municipi va recaure en Montferrer del Segre, un petit nucli aturonat a la vora del riu Segre i que té l’avantatge d’estar ubicat al costat de la C-16 que connecta les terres del pla de Lleida amb la Seu d’Urgell i Andorra. El 1972 augmentà encara més en extensió quan es va agregar els municipis de Pallerols del Cantó i Guils del Cantó.

Els nuclis ubicats a la zona plana, a la vall del Segre, s’han pogut dedicar més intensament a l’agricultura (horts i prats), entre d’altres raons, gràcies a la construcció d’una sèquia en el segle XIX anomenada dels Quatre Pobles.

En aquell temps un grup de pagesos importants d’Anserall, Castellciutat, Montferrer i Adrall van demanar la desviació de les aigües de la Valira, prop de la frontera amb Andorra, mitjançant un canal que hauria de proveir d’aigua els seus camps. Ara bé, el rec no només tenia un ús agrícola sinó que també es va aprofitar per accionar els mecanismes del molí de gra de la Trobada (Montferrer). L’any 1911, la Comunitat de Regants del Rec dels Quatre Pobles, que s’havia constituït per administrar l’aprofitament del curs d’aigua, va edificar una farinera, aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí. La fàbrica de moldre va funcionar fins al 1963.

La farinera ocupa un edifici de planta baixa i tres pisos, connectats per una escala interior que al mateix temps divideix l’habitacle en dues meitats. La de l’esquerra l’ocupaven els moliners com a residència i la de la dreta estava reservada a les activitats productives.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

Coll de Nargó és un poble de l’Alt Urgell, ubicat a l’entorn d’un turó a la vora de la carretera C-14 i del riu Segre, a pocs quilòmetres al sud de la Seu d’Urgell.

Des dels segles passats, una bona part de la gent del poble es va especialitzar en el transport de la fusta a través del riu. Eren els raiers que van desenvolupar la seva activitat fins al primer terç del segle XX, quan la construcció dels embassaments i l’expansió del transport per carretera, van fer impracticable i innecessària la seva activitat.

Aquesta especialització de la gent de Coll de Nargó en el transport fluvial de la fusta va comportar que l’any 1998 s’hi ubiqués el Museu del Raier. El museu es va muntar a l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, que era la seva patrona.

L’exposició ocupa la superfície interior de la capella i el cor. Penjats a la paret hi ha sis plafons explicatius amb els títols: “La vida d’un rai comença al bosc”, “La fusta, barranc avall, “Els troncs es converteixen en rais”, “Baixant amb rai pel riu” i “Final del viatge”. El text d’aquests plafons es completa amb uns dibuixos interessants i didàctics d’Oriol Garcia Quera i Francesc Riart. Arrambades a la paret s’hi poden observar: les eines que utilitzaven els picadors (els que tallaven els arbres); una vitrina amb objectes personals dels raiers, els estris de pesca que feien servir per aprovisionar-se d’aliment i una ganxa (el pal acabat amb un ferro que utilitzaven per moure els troncs dins l’aigua); un armari amb la vestimenta del raier i una sèrie de fotografies sobre diferents moments de la seva activitat.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

Oliana és una vila de menys de dos mil habitants (1.864 hab., l’any 2000), situada al sud de la comarca de l’Alt Urgell, al costat del Segre, en una zona de pas que des de les planes de Lleida connecta amb el territori pirinenc.

Tradicionalment era una població dedicada a l’agricultura i a la ramaderia, però la construcció del pantà d’Oliana (1959) i la instal·lació de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus (1962) han fet canviar aquesta situació i s’ha passat a una economia més diversificada, en la qual el sector terciari (serveis i turisme) té més pes; tot i que la crisi de l’empresa Taurus (des de 1992) ha sotragat l’economia local.

A l’entrada sud de la vila, a mà dreta es desvia un camí que, en un centenar de metres, porta al pou de gel, al costat del riu Flor. La construcció, subterrània i de planta circular, està situada a mig vessant d’un turó. S’hi accedeix per una porta amb llindes de pedra i està tancada amb una reixa amb clau. A l’obertura li segueix un passadís d’uns dotze metres de llargada, estret i baix (1,5 m).

Recentment, per facilitar la visita, s’ha obert un túnel que s’endinsa uns tretze metres i arriba a la base del pou. A les parets d’aquest túnel s’hi han disposat plafons per documentar amb textos, fotografies i dibuixos didàctics d’Oriol Garcia Quera, la temàtica de l’extracció, conservació i comercialització del gel. Concretament estan dedicats a: la neu i el glaç; el per què dels pous; l’estructura dels pous de neu i els pous de glaç; els pous naturals i el comerç del fred; com obtenir i empouar el gel; el procés d’empouar la neu; la indústria del gel a l’Alt Urgell i el pou de gel d’Oliana, esquema i dibuixos.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

El Museu del Pagès està ubicat a Cal Serni, una casa pairal del poble de Calbinyà, municipi de les Valls de Valira, Alt Urgell. L’exposició ocupa l’antiga cort de vaques i el paller, però a l’era empedrada del davant de la casa també s’hi poden veure els instruments agrícoles més grans (arades, màquina de ventar…). En el museu s’hi exposen una bona quantitat d’estris agrícoles o d’ús quotidià a les cases de pagès d’abans. Concretament s’hi poden veure els que es feien servir per a: la tala d’arbres dels boscos; cavar l’hort i llaurar; la sega; la fabricació d’esclops; la recollida de mel; l’elaboració de mantega i formatges; la matança del porc; h) les feines domèstiques; la verema i l’obtenció del vi; el pasturatge; la caça i la pesca i el tragí. A més, també hi han exposats elements solts: esquís, bastons, esquelles, etc., i unes petites reproduccions en fusta de les principals activitats agrícoles.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

En el museu se’ns mostra com era el Món a finals de l’Era Secundària i les causes de l’extinció en massa que va provocar la fi fel regne dels dinosaures i l’inici del regne dels mamífers. També coneixereu els principals indrets dels Pirineus on tenim jaciments de dinosaures.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

Organyà és una localitat de l’Alt Urgell que té poc més de mil habitants. La vila va ser un nucli important a l’edat mitjana, com ho demostra la muralla que l’encerclava i l’establiment d’un monestir amb la corresponent església, Santa Maria. Però el que ha donat renom a la vila no ha estat el seu passat medieval sinó el fet que l’any 1904, un historiador, Joaquim Miret Sans, va descobrir entre els papers de la rectoria de l’església un document religiós conegut com “Homilies d’Organyà” que es considera el text literari més antic en llengua catalana.

Per commemorar-ho, i aprofitant el fet de la celebració dels 800 anys d’antiguitat del document, s’ha muntat una exposició permanent sobre les Homilies en l’edifici de planta circular que també acull l’oficina de turisme del poble.

A l’exposició s’hi pot observar: un plafó amb un esquema de l’evolució de les llengües; mostres d’objectes, el nom dels quals s’han incorporat al català procedents d’altres idiomes (raïm, arròs, lloses…); una talla de fusta d’un sant Crist originari de l’església parroquial; restes d’un dels finestrals del monestir; unes maquetes sobre l’evolució arquitectònica de l’església de Santa Maria d’Organyà; fotografies ampliades de les pàgines de les Homilies; la reconstrucció d’un escriptori medieval i un text sobre la vida de l’estudiós Miret Sans (1858-1919).

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí

El Museu de la Moto de Bassella materialitza una de les formes més apassionants d’acostar-se a la història del motociclisme. Inaugurat el febrer del 2002, és el primer espai permanent obert al públic a tot Espanya i dedicat de forma exclusiva al món de les dues rodes. En els seus 1000 m2 d’exposició, els visitants poden contemplar una valuosa i àmplia selecció de motocicletes de gran interès històric, perfectament restaurades, ambientades en un entorn creat i decorat de forma exclusiva per aquesta fi. A part de l’exposició permanent, el museu disposa d’un altra planta on s’ubica una mostra temporal que es renova cada any.

Per consulta d´horaris i altra informació cliqueu aquí